Benvolguts aràcnids. Els alumnes de l’escola Sa Forcanera de Blanes hem tornat a participar en el projecte Cantània de L’Auditori. La cantata d’enguany es titula Real i és obra de Xavier Pastrana amb text de Llucia Ramis.
És probable que per a molts estudiants de secundària (i els seus professors) l’ús de l’IA sigui una realitat i un fet habitual però encara es tracta d’un món desconegut per la majoria dels mortals, com el món que transitaran Vera i Ernest, els protagonistes d’aquesta obra.
És per això que a mode d’experiment, i sense que serveixi de precedent -o sí- he confiat en aquesta IA per a trobar els referents clàssics de l’obra. -Qui m’ho havia de dir?- Tan sols li he demanat que els cerqués i li he adjuntat el llibret de l’obra en PDF. En qüestió de segons (bé, l’he hagut d’ajudar una mica!) ja tenia aquest text que ara us presento i que ens ve a mostrar, si més no, que el món se’n va cap a uns camins inconeguts que fan basarda.
Sense més preàmbuls, l’anàlisi del Chat GPT sobre el llibret de la Cantània “REAL”.
Real o ficció? La Cantània que parla com els mites antics
“Tant se val què és real, és igual”, diu el cor de la Cantània Real. Però… és real tot allò que veiem? Què passa si vivim dins d’un videojoc i no ho sabem?
Aquesta Cantània ens explica la història de l’Ernest i la Vera, dos germans que lluiten contra monstres dins d’un videojoc. Però l’Ernest comença a adonar-se que tot és una repetició, que tot passa dins d’un rectangle (el mòbil, la tele, la consola…), i es pregunta: què hi ha fora? Aquesta pregunta ens recorda el mite de la caverna de Plató, on les persones viuen encadenades mirant ombres a una paret i creuen que allò és la realitat… fins que una surt i ho descobreix tot.
Com Ulisses o Hèracles, Vera i Ernest també fan un viatge. Però no naveguen per mars plens de monstres: naveguen per emocions reals, com la por, la ràbia o la tristesa. L’Ernest diu que vol “que li trenquin el cor” o “quedar-se amb un pam de nas”. Són metàfores que fem servir cada dia, però que venen de molt lluny: els grecs ja descrivien l’amor, la ira o la por amb imatges potents. Dir “em bull la sang” o “tinc un nus a la gola” ens ajuda a posar paraules al que sentim.
També s’hi parla de les “bruixes”, com aquelles dones que a l’antiguitat tenien coneixements o vivien soles i per això les feien fora o les atacaven. Com Medea, que sabia fer remeis però que va ser temuda. A la Cantània, la Vera llegeix en un llibre com les etiquetes com “bruixa”, “rata” o “lladre” s’han usat per fer por a la diferència. Passava abans… i encara passa ara.
Hi ha un moment clau a Real en què l’Ernest es pregunta si algú els guia des de fora. Això recorda els herois dels relats d’Homer, com Ulisses, que sovint rebien l’ajuda o la influència dels déus. A Real, no hi ha déus, però sí programadors, pantalles i algoritmes que poden condicionar allò que fem. Una versió actual d’una pregunta molt antiga: som lliures o algú ens condueix?
També hi ha un moment en què els personatges es pregunten qui va inventar les llegendes i les faules. Això ens porta directament al món clàssic, on les faules, com les d’Isop, eren molt populars. Eren històries curtes protagonitzades per animals que parlaven, però que en realitat volien explicar com som les persones i donar una lliçó. A Real, també es parla d’aquest tipus de relat com una manera d’apropar-nos a la veritat. Tot i que sembli inventat, el que ens expliquen les faules ens ajuda a entendre millor el món.
Així mateix, hi ressona una idea antiga: els mites servien per donar sentit al món i decidir qui podia parlar. A Real, es mostra com algunes fantasies ens distreuen i amaguen altres veus. I com abans, encara hi ha històries que, si no es diuen, semblen no existir.
Finalment, Real ens fa pensar en una gran veritat: la ficció ens ajuda a entendre la realitat. Quan juguem, llegim o escoltem una història, estem descobrint emocions, injustícies o preguntes que encara no sabíem formular. Els contes no són mentida: sovint, ens expliquen coses que encara no ens atrevim a dir d’una altra manera.
I si hi hagués alguna història –un videojoc, una pel·lícula, una cançó o una llegenda– que t’ha fet sentir alguna cosa real? Potser valdria la pena pensar per què ens ha colpit tant… i què ens ha fet entendre millor del món o de nosaltres mateixos.
